LLEURETECA NOCTURNA 6. LA NOCHE DE JACK

El pasado viernes celebramos nuestra sexta lleureteca nocturna. Esta vez la dedicamos a juegos sobre ciudades, Ciudad Machi Koro (que sesilusionó un poco) Sombras sobre Londres (la partida estrella de la noche) King of Tokyo (magnífico filler) Marrakech (sencillo pero eficaz) Piko Piko (este se coló) y Cartagena ( juego sencillo pero que gustó bastante). Os dejamos las fotos además de una sorpresa: El diario de Jack donde relata que sucedió esa noche en Whitechapel gracias a un testigo clave: El propio Jack (Marc V.)



Extra, extra!!!
Jack ha tornat a actuar. Ja en son cinc les “Desdichades” que han estat víctimes de la seva despietada ànima perversa.
La policia afirma que el té localitzat el seu cau i ha encerclat la zona centre de Whitechapel per capturar-lo.
El desenllaç es preveu imminent. Segueixi les noticies al blog de Trenca’t la Closca.


Extra, extra!!!
Jack ha escapat. La policia està completament desorientada.
Al blog de trenca’t la closca hem aconseguit posar-nos en contacte amb Jack que ha accedit a concedir-nos una entrevista.
“Sempre tinc un as desat sota la màniga”, ens ha afirmat. I sí, ha patit per la possibilitat que el capturessin. “Han estat a prop. Molt a prop! Massa a prop!!!”
Si vol conèixer l’entrevista complerta segueixi atentament aquest blog.


Primera nit

M’ho prenc amb calma. Passen quatre hores abans d’actuar.
La meva primera víctima té lloc en el 67. He pres un risc enorme. Em trobo envoltat per quatre policies. Estic convençut que no me’n sortiré. Quina vergonya, capturat a la primera nit com un passerell.
Prenc un carruatge que em porta a 52 i 14. Però el cercle s’estreny i estic envoltat de tres policies. Si no m’espavilo a la següent en capturen.
Un assassí sempre torna a l’escena del crim. Així que prenc un altre carruatge per desfer els meus passos (52 i 67). Es troba una pista en 52 quan tot just hi acabo de passar. Continuo rodejat per tres policies. La situació és desesperada.
Agafo un carreró que em porta a 86. He aconseguit trencar el cercle policial. Per primer cop durant la nit estic convençut que avui dormiré a casa.
Segur de mi mateix decideixo donar una volta i no anar-hi directament. Prenc un carruatge a 102 i 101 mentre la policia continua concentrada en buscar pistes per dalt.
Desprès vaig xino-xano al 124. Oh, no m’he confiat. Acaben de trobar la pista del 101.
Corro cap a casa (141) abans de concedir una altra pista.
Em costa dormir. Veig el ganivet tacat de sang i penso que han estat molt a prop. Però la pujada d’adrenalina em fa estar eufòric. Demà tornaré a matar.


Segona nit

La son ha estat esquiva, però al final he caigut rendit.
En despertar-me consulto el blog de trenca’t la closca per conèixer les darreres noticies. L’assassinat surt a tota plana. Somric llegint sobre la meva obra. Però a mesura que avanço en la lectura em torna a saltar el neguit de la nit passada. Les sospites de la policia s’apropen molt al meu cau. No pot ser! Només he concedit dos pistes!!!!
L’adrenalina em torna a bullir. És una droga que m’impulsa a tornar a matar, però aquest cop he de ser més cautelós.
------
L’oportunitat es presenta a la segona hora i escullo la meva segona víctima en el 48.
Prenc un carruatge que em porta a 62 i 98. Això em fa rodejar el perímetre que marquen els policies més propers. Es arriscat ja que el moviment seria molt evident de trobar una pista.
Prenc un altre carruatge per allunyar-me el més possible de l’escena del crim (122 i 155). La policia està completament desorientada. Estic al costat de casa i no s’ha trobat cap pista.
Decideixo donar-los un cop de mà i augmentar la commoció que els nubla el cervell. Prenc un carreró a 170. Continuo al costat de casa. Sona el xiulet de la policia. Acaben de trobar la pista en 122. Torna el neguit i el temor a que m’atrapin.
Arribo a casa (141). Sento com els xiulets s’allunyen cap a la zona centre. Sí, estan a prop. Però ben despistats.
Començo a pensar que ha estat una sort que trobessin la pista en 122 i que creuar innecessàriament el carreró de 155 a 170 ha estat un cop magistral per allunyar del 141 les sospites de la policia i centrar-les al bell mig de Whitechapel.
Convençut de mi mateix planifico els meus dos propers assassinats abans d’anar a dormir. He de ser molt cautelós. La policia ha caigut en un parany, però qualsevol errada per part meva els portarà directament al meu cau.


Tercera nit

He dormit com un tronc.
En despertar-me consulto el blog de trenca’t la closca per conèixer les darreres noticies. Llegeixo com la preocupació de la opinió pública creix davant del segon assassinat. Per calmar els ànims la policia afirma que té sospites fermes sobre el meu amagatall. Una font de la policia que prefereix quedar en l’anonimat filtra que s’estan plantejant el 69 com la meva residència. Però en que carai estan pensant!!! Si les dos “desdichades” aixequessin el cap...
Però, no poden. Estan mortes. Ben mortes. I aquesta nit en moriran dos més.
------
La confiança en mi mateix no pot estar més alta i no m’espero. Mato de seguida. Al 21 i al 84. La policia es concentra en la zona centre de Whitechapel.
Prenc un carruatge que em porta a 100 i 170. Passo per sobre d’un policia que ni s’adona de la meva presència. Estic al costat de casa. La policia em busca pel centre. Han enviat a una patrulla al 69. Com no!
Estic a la seva esquena. Amb certa tranquil•litat. Però no se que fer. Estic temptat d’entrar a casa i deixar a la policia sense pistes i amb un pam de nas. Si la policia cregués que la segona víctima és la de 21 reforçaria que el meu cau està pels voltants de 69. Com me’n riuria! Però si cregués que és la de 84 podria lligar caps i si creués el carrer cap a la zona baixa tindria molts problemes.
Decideixo prendre-m’ho amb calma, donar una volta pel meu barri i seguir jugant amb la policia. Prenc un carruatge que em porta a 182 i 155. La policia està com boja pensant que estic passant pel seu costat. Comencen a assaltar les cases del centre amb la intenció de trobar-me. Troben la meva pista en el 100. Adéu al meu pla de desplaçar-los cap al mig-est de Whitechapel.
Entro a casa (141). Ha estat una nit plàcida. Massa plàcida. Tinc sentiments estranys. Matar ja no és el mateix. Contemplo el ganivet tacat de sang i el plaer que vaig sentir el primer cop s’ha esvaït.
Sí. Tornaré a matar. Però només per poder seguir jugant al joc del gat i la rata. Em fan pena els pobres policies. Quasi desitjaria que m’atrapessin. Quasi.
Me’n vaig a dormir pensant si no m’hauré tornat massa agosarat.


Quarta nit

He dormit poc, de forma intermitent. No aconsegueixo tranquil•litzar-me. Escolto els xiulets de la policia al barri del costat. Però no puc deixar de preocupar-me quan passen a prop. La d’avui serà la meva darrera víctima.
Com cada matí en aixecar-me consulto el blog de trenca’t la closca. Han tret una edició especial dels meus crims. El pànic s’ha apoderat dels carrers. “Terrible!!!”, “Apocalíptic!!!” són els seus titulars.
La policia ha pres el centre de Whitechapel. Fonts policials afirmen que estan convençudes que la meva residencia és al bell mig. No obstant, encara hi ha algú que pensa en el 69. Què tindrà aquest número que els atreu tant? També hi ha qui pensa en el 125. No s’imagina que a prop està.
------
Les cartes estan marcades. He decidit matar en el 158. La policia ho sap i jo sé que la policia ho sap. Així que vaig per feina. En això s’ha convertir matar? En una feina? Ja no m’omple. Aquesta nit ho deixo.
Prenc un carruatge que em porta a 185 i 183. La policia assalta el centre bloquejant qualsevol entrada i entrant de forma indiscriminada a totes les cases. Si sabessin quan lluny estic en aquests moments.
Prenc un passatge que em porta al 155. És el camí més directe cap a casa. La policia es torna boja. Sospita i amb raó que al següent moviment entraré a casa. Del que no sospita gens es que estic passant per la seva esquena com si res.
Però tot i així, perquè estic tan nerviós? Ho sé. Hi ha dos policies que amb un moviment em poden bloquejar el pas a casa. Fins i tot en un atac de bogeria, contravenint tota lògica i sense fer cas als seus superiors, algun d’ells em podria arribar a capturar en el 155. Torno a sentir bullir sang dins meu. El temor de ser capturat tan a prop de casa creix. Em desespera creure que tota la feina per desconcertar la policia se n’aniria en orris en un picar de dits.
Però això no passa. La policia continua capficada en centre.
Entro a casa (141). Estic decebut. La mort de les “desdichades” ja no em proporciona cap satisfacció i de la policia... què en puc dir? en fi, espero dimissions en massa. Jua, jua...
Recullo les meves coses i marxo de Londres. La gent de Whitechapel pot estar tranquil•la. Els assassinats s’han acabat.
En tancar la porta miro per darrer cop el ganivet ple de sang que he deixat sobre la taula. Qui sap si algun dia tornaré a buscar-lo per reprendre la meva activitat...